Tal i com diu el títol, us deixo una selececció que he trobat dels 10 trastorns mentals més estranys en el món de la medicina. D'alguns ja n'havia sentit a parlar però d'altres.... mare meva!!!! aquí van:
10 Síndrome de Estocolmo
Síndrome Estocolmo El síndrome de Estocolmo es una respuesta psicológica que se ve a veces en los rehenes. Éstos muestran signos de simpatía, lealtad e incluso conformidad voluntaria con el secuestrador, a pesar de la situación de riesgo en la que se encuentran los rehenes. Este síndrome también puede encontrarse en otros casos, incluyendo aquellos como la violencia de género, violación y abuso de menores.
El nombre del síndrome se creó tras el robo de un banco en Estocolmo, Suecia, en el cual los atracadores retuvieron a empleados del banco como rehenes desde el 23 de Agosto al 28 de Agosto de 1973. En este caso, las víctimas se encariñaron emocionalmente con sus secuestradores e incluso los defendieron después de que fueran dejados en libertad tras sus seis días de cautiverio, rechazando testificar en contra de ellos. Más tarde, después de que se juzgaran y fueran condenados a prisión, uno de ellos se casó con una mujer que había sido su rehén.
Un famoso ejemplo del síndrome de Estocolmo es la historia de Patty Hearst, una hija de un millonario que fue secuestrada en 1974, y que parece que desarrolló simpatía por sus secuestradores y más tarde tomó parte en un robo que estaban planeando.
9 Síndrome de Lima
Síndrome de Lima Justo el síndrome opuesto al síndrome de Estocolmo. En el síndrome de Lima los secuestradores se vuelven más compasivos con la situación y necesidades de los rehenes.
El síndrome se definió tras la toma de rehenes en la embajada Japonesa en Lima, Perú, donde 14 miembros del Movimiento Revolucionario Túpac Amaru (MRTA) tomó a cientos de rehenes en una fiesta en la residencia oficial del embajador japonés en Perú. Los rehenes se trataban de diplomáticos, oficiales del gobierno y militares, y ejecutivos de muchas nacionalidades que se encontraban en ese momento en la fiesta. El secuestro comenzó el 17 de Diciembre de 1996 y terminó el 22 de Abril de 1997.
A los pocos días del secuestro, los militantes liberaron a la mayoría de los rehenes, despreocupándose por su importancia, incluyendo al futuro presidente de Perú y a la madre del presidente de aquel entonces.
Después de meses de negociaciones sin éxito, todos los rehenes que quedaban fueron liberados gracias a una redada de comandos peruanos, aunque un rehén fue asesinado.
8 Síndrome de Diógenes
Síndrome de Diógenes Diógenes fue un antiguo filósofo griego que se dice que vivía en un barril de vino (esto entra más en la leyenda) y promovió las ideas del nihilismo y el animalismo. Cuando Alejandro Magno le preguntó qué es lo que más quería en el mundo, él contestó: ¡”Que te apartes del sol!”.
El síndrome de Diógenes es una condición caracterizada por una extrema auto negligencia, tendencia a recluirse y una acumulación compulsiva de objetos y, a veces, de animales. Se suele encontrar principalmente en ancianos y se asocia a la depresión senil.
El nombre del síndrome, en realidad, sería erróneo ya que Diógenes tuvo una vida ascética y no hay datos que indiquen que desatendiera su propia higiene.
7 Síndrome de París
Síndrome de París El síndrome de París es una condición exclusiva de los turistas japoneses. Este síndrome se caracteriza por una depresión de estos turistas mientras están en esta famosa ciudad. De los millones de turistas japoneses que visitan la ciudad cada año, alrededor de una docena padece este trastorno y tienen que volver a su país natal.
La condición es básicamente una forma severa de “shock cultural”. Los educados turistas japoneses que llegan a la ciudad son incapaces de separar la visión idílica de la ciudad, en vídeos como Amelie, de la realidad de una moderna y bulliciosa metrópolis.
Los turistas japoneses que se topan con la realidad se vuelven incapaces de discutir y se ven forzados a reprimir su propia ira lo que desemboca finalmente en una depresión.
La embajada japonesa tiene una línea telefónica disponible las 24 horas para los turistas que padezcan de este severo shock cultural y pueden aportar tratamiento hospitalario de emergencia si es necesario.
6 Síndrome de Stendhal
Síndrome de Stendhal El síndrome de Stendhal es un trastorno psicosomático que provoca taquicardia (aceleración del ritmo cardiaco), mareos, confusión e incluso alucinaciones en algunas personas que contemplan arte, normalmente cuando este arte es particularmente bello o hay una gran cantidad de obras de arte en un mismo lugar. El término puede ser también utilizado para describir una reacción similar en otras circunstancias, como por ejemplo cuando se contempla una inmensa belleza en la naturaleza.
Se le dio el nombre a este síndrome después de que el famoso autor francés del siglo XIX Stendhal describiera su experiencia con este fenómeno durante su visita en 1817 de Florencia, en su libro “Nápoles y Florencia: Un viaje desde Milán hasta Reggio”.
5 Síndrome de Jerusalén
Síndrome de Jerusalén El síndrome de Jerusalén se caracteriza por un conjunto de reacciones mentales que giran en torno a la presencia de ideas religiosas obsesivas, ilusiones u otras experiencias psicóticas que se desencadenan o son favorecidas por la visita a la ciudad de Jerusalén. No es endémico de una única religión o lugar, pero ha afectado a judíos y cristianos de muchos ámbitos diferentes.
El trastorno aparece mientras se está en Jerusalén y causa ilusiones psicóticas que tienden a desaparecer después de unas pocas semanas. De todas las personas que han sufrido esta psicosis espontánea, todos tenían una historia de trastornos mentales previos o parecían no estar “bien” antes de llegar a la ciudad.
4 Síndrome de Capgras
Síndrome de Capgras El síndrome de Capgras es un raro trastorno en la cual una persona se aferra a la delirante creencia de que sus conocidos, más frecuentemente el cónyuge o un familiar cercano, han sido reemplazados por impostores de apariencia idéntica.
Es más común en pacientes con esquizofrenia, aunque puede ocurrir en aquellos con demencia o lesión cerebral.
Un informe de un caso mencionaba lo siguiente:
La Sra. D., de 74 años, casada y ama de casa, fue dada de alta recientemente en un hospital local después de su primera admisión psiquiátrica y se presentó en nuestra clínica para una segunda opinión. Mientras se tramitaba su admisión a principios de año, ella había recibido el diagnóstico de psicosis atípica por su creencia de que su marido había sido sustituido por otra persona. Rechaza dormir junto al “impostor”, cerraba la puerta de su habitación por la noche y pidió a su hijo una pistola. Finalmente, peleó con la policía cuando se intentó hospitalizarla. A veces, ella pensaba que su marido era su padre que había muerto hace mucho. Podía reconocer a otros miembros de la familia y únicamente era incapaz de reconocer a su esposo.
La paranoia inducida por este trastorno se ha vuelto un recurso común en libros de ciencia ficción y películas, como la Invasión de los Ladrones de Cuerpo, Desafío Total y Las Mujeres Perfectas.
3 Síndrome de Fregoli
Síndrome de Fregoli El síndrome inverso al síndrome de Capgras. El síndrome de Fregoli es un raro trastorno en la cual la persona cree fimermente que personas diferentes se tratan en realidad de una única persona que cambia de apariencia o está disfrazada.
El nombre está basado en el actor italiano Leopoldo Fregoli que fue famoso por su habilidad para hacer cambios rápidos de apariencia durante sus actuaciones.
Se documentó por primera vez en 1927 por dos psiquiatras que mostraban el caso de una mujer de 27 años que estaba totalmente convencida de que estaba siendo perseguida por dos actores con los que solía ir al teatro. Pensaba que esa gente “la perseguía de cerca, tomando la forma de gente que conocía”.
2 Síndrome de Cotard
Síndrome de Cotard El síndrome de Cotard es una rara patología psiquiátrica en la que la persona cree que está muerta, no existe, se está pudriendo o que incluso ha perdido su sangre y órganos internos. Más raramente, puede incluir ideas delirantes de inmortalidad.
En un caso se comentaba lo siguiente:
Los síntomas del paciente ocurrieron en el contexto de más sentimientos generales de irrealidad y de estar muerto. En enero de 1990, después de ser dado de alta en el hospital de Edimburgo, su madre lo llevó a Sudáfrica. Estaba convencido de que le habían llevado al infierno (por el calor) y que había muerto de una septicemia o infección generalizada (que había sido uno de los riesgos en su recuperación) o quizás de SIDA (había leído una historia de un periódico llamado The Scotsman sobre alguien con SIDA que había muerto por septicemia) o de fiebre amarilla. Pensaba que había “tomado prestado el espíritu de mi madre para mostrarme el infierno”, y que estaba durmiendo en Escocia.
Jules Cotard, un neurólogo francés, le dió nombre a este trastorno que fue descrito por primera vez por él y que nombró como “le délire de négation” (”el delirio de negación”) en una conferencia en París en 1880.
1 Paramnesia Reduplicativa
Paramnesia Reduplicativa La paramnesia reduplicativa es una ideación delirante en la que la persona cree que un lugar o zona ha sido duplicado, existiendo en dos o más lugares simultáneamente, o que ha sido “recolocado” en otro sitio. Por ejemplo, una persona podría creer que, de hecho, que no están en el hospital en el que había sido admitido, sino un hospital idéntico en apariencia en una zona diferente del país, aunque esto sea obviamente falso, como comentaba un informe de un caso:
Unos pocos días después de la admisión en el Centro de Neurocomportamiento, la orientación estaba intacta, podía dar detalles del accidente, podía recordar los nombres de los médicos y podía aprender nueva información y retenerla indefinidamente. Sin embargo, mostraba una anormalidad característica en la orientación del lugar. Mientras aprendía rápidamente y recordaba que estaba en el Hospital de Veteranos de Jamaica Plain (también conocido como el Hospital Administrativo de Veteranos de Boston), insistía que el hospital estaba localizado en Taunton, Massachusetts, su pueblo natal. Tras un interrogatorio a conciencia, reconocía que Jamaica Plain era parte de Boston y admitió que sería extraño que hubiera dos Hospitales de Veteranos de Jamaica Plain localizados en Taunton. Una vez, mencionó que el hospital estaba situado en una habitación libre de su casa.
El término “paramnesia reduplicativa” fue usado por primera vez en 1903 por el neurólogo checoslovaco Arnold Pick para describir un trastorno en un paciente del cual sospechaba que se trataba de la enfermedad de Alzheimer y que insistía que le habían sacado de la ciudad en la que estaba la clínica de Pick a otra que parecía idéntica pero que estaba en un suburbio familiar. Para explicar esta discrepancia, incluso afirmó que Pick y el personal médico trabajaban en ambos lugares.
martes, 26 de enero de 2010
lunes, 25 de enero de 2010
4 Tècniques de memòria
TÈCNICA 1) TÈCNICA DE LLOC: Ens imaginem que cada cosa que ens haguem d'aprendre és una imatge d'un recorregut. Només s'han d'anar unint tots els punts amb un recorregut lògic. Per exemple, ens imaginem el trajecte a peu des de casa nostra fins a l'escola: 1r passem pel costat d'un forn de pa, després per l'estanc, després per un banc,... D'aquesta manera, relacionem cada un dels llocs amb l'ordre de qualsevol de les coses que vulguem recordar, per tal que només haguem de recòrrer mentalment el nostre recorregut
TÉCNICA 2) EL SIMBOLISME: Un exemple de simbolisme: Si ens hem d'aprendre una subdivisió numèrica, només cal que substituim els números per lletres de manera que puguem "fabricar" una paraula a partir del no-res.
TÈCNICA 3) LA HISTÒRIA: Consisteix en crear una història a partir de les dades que ens hem d'aprendre. d'aquesta manera es poden aprendre d'una manera més entretinguda i possiblement serà més difícil oblidar'te-n d'allò estudiat.
TÉCNICA 4:) LA RIMA: Consisteix en buscar una rima per tal d'enllaçar les dades que hem d'aprendre. Podrem recordar aquestes dades buscant jocs de rima entre elles.
TÉCNICA 2) EL SIMBOLISME: Un exemple de simbolisme: Si ens hem d'aprendre una subdivisió numèrica, només cal que substituim els números per lletres de manera que puguem "fabricar" una paraula a partir del no-res.
TÈCNICA 3) LA HISTÒRIA: Consisteix en crear una història a partir de les dades que ens hem d'aprendre. d'aquesta manera es poden aprendre d'una manera més entretinguda i possiblement serà més difícil oblidar'te-n d'allò estudiat.
TÉCNICA 4:) LA RIMA: Consisteix en buscar una rima per tal d'enllaçar les dades que hem d'aprendre. Podrem recordar aquestes dades buscant jocs de rima entre elles.
lunes, 18 de enero de 2010
Quiero..
*Quiero que me oigas sin juzgarme
*Quiero que opines sin aconsejarme
*Quiero que confíes en mi sin exigirme
*Quiero que me ayudes sin intentar decidir por mí
*Quiero que me cuides sin anularme
*Quiero que me mires sin proyectar tus cosas en mí
*Quiero que me abraces sin asfixiarme
*Quiero que me animes sin empujarme
*Quiero que me sostengas sin hacerte cargo de mí
*Quiero que me protejas sin mentiras
*Quiero que te acerques sin invadirme
*Quiero que conozcas las cosa mías que más te disgusten
*Quiero que las aceptes y no pretendas cambiarlas
*Quiero que sepas que hoy cuentas conmigo...
sin condiciones
*Jorge Bucay- Cartas para claudia
*Quiero que opines sin aconsejarme
*Quiero que confíes en mi sin exigirme
*Quiero que me ayudes sin intentar decidir por mí
*Quiero que me cuides sin anularme
*Quiero que me mires sin proyectar tus cosas en mí
*Quiero que me abraces sin asfixiarme
*Quiero que me animes sin empujarme
*Quiero que me sostengas sin hacerte cargo de mí
*Quiero que me protejas sin mentiras
*Quiero que te acerques sin invadirme
*Quiero que conozcas las cosa mías que más te disgusten
*Quiero que las aceptes y no pretendas cambiarlas
*Quiero que sepas que hoy cuentas conmigo...
sin condiciones
*Jorge Bucay- Cartas para claudia
domingo, 17 de enero de 2010
Tipus d'Intel·ligències
*He buscat informació sobre els diferents tipus d'intel·ligència i la veritat és que he trobat diferents maneres de classificar-les. Aquesta és la que m'ha semblat més apropiada:
*Intel·ligència lingüística: En general, s'utilitzen ambdós hemisferis del cervell. És la intel·ligència que caracteritza als escriptors. L'ús del llenguatge ha estat una part essencial en el desenvolupament d'aquest tipus d'intel·ligència.
*Intel·ligència musical: És el talent que tenen els músics, cantants i ballarins. Aquest tipus d'intel·ligencia (jo diria que igual que la majoria) necessita ser estimulada per a desenvolupar tot el seu potencial
*Intel·ligència lògica/matemàtica: Els que formen part d'aquest grup utilitzen principalment l'hemisferi lògic. És la intel·ligència que s'utilitza per resoldre problemes de lògica i matemàtiques. És el tipus d'intel·ligència que caracteritza els científics, arquitectes, ingeniers,...
*Intel·ligència corporal/kinestèsica: Els que la utilitzen tenen la capacitat d'utilitzar el seu cos per resoldre problemes o realitzar activitats. Dins el grup d'intel·ligència corporal hi trobem els esportistes, els cirurgians i els ballarins. Aquesta intel·ligència es manifesta des que som petits.
*Intel·ligència emocional: Capacitat humana per resoldre problemes relacionats amb les emocions o sentiments. És la manera d'interpretar els sentiments i les emocions, i prendre decisions respecte a elles. Crec que aquesta intel·ligència, apart de la psicologia, no se centra en cap feina concreta, ja que s'hauria d'aplicar a totes les feines per tal de fomentar un bon ambient laboral i el treball en equip, sobretot a les empreses.
*Intel·ligència intrapersonal: Ens permet formar una imatge precisa de nosaltres mateixos, ens permet poder entendre les nostres necessitats i característiques, així com també les nostres qualitats i els nostres defectes. Aquesta intel·ligència és funcional per a qualsevol àmbit de la nostra vida.
*Intel·ligència interpersonal: Ens permet entendre als altres. Està basada en la capacitat de manejar les relacions humanes i l'empatía, així com reconèixer les motivacions, les raons i les emocions que els fan moure. És un tipus d'intel·ligència indispensable per a un líder, però personalment també penso que és funcional a totes les feines i a fóra d'aquestes.
*Intel·ligència naturalista: Aquest tipus d'intel·ligència s'utilitza per observar i estudiar la natura. Els biòlegs són els que més l'han desenvolupat.
Després de trobar aquesta informació, em plantejo diverses preguntes: Tothom té un tipus d'intel·ligència en concret? El nostre tipus d'intel·ligència és innata? Com a adults, podem adquirir nous tipus d'intel·ligència?
Personalment, penso que cada persona pot tenir diferents tipus d'intel·ligència. Jo, de fet, no me n'identifico amb cap en concret, sinó que, depèn del moment, n'utilitzo l'una o l'altra. (val a dir que la matemàtica no la podria utilitzar ni que vulgués ¬¬). Crec també que, de manera innata, tindrem més facilitat per utilitzar una intel·ligència o una altra, però penso que l'estimulació i l'ambient exterior juga també un paper molt important en el desenvolupament d'aquesta, de manera que la pot fer desenvolupar o, pel contrari, estancar.
*I a vosaltres, quines intel·ligències us identifiquen?
*Intel·ligència lingüística: En general, s'utilitzen ambdós hemisferis del cervell. És la intel·ligència que caracteritza als escriptors. L'ús del llenguatge ha estat una part essencial en el desenvolupament d'aquest tipus d'intel·ligència.
*Intel·ligència musical: És el talent que tenen els músics, cantants i ballarins. Aquest tipus d'intel·ligencia (jo diria que igual que la majoria) necessita ser estimulada per a desenvolupar tot el seu potencial
*Intel·ligència lògica/matemàtica: Els que formen part d'aquest grup utilitzen principalment l'hemisferi lògic. És la intel·ligència que s'utilitza per resoldre problemes de lògica i matemàtiques. És el tipus d'intel·ligència que caracteritza els científics, arquitectes, ingeniers,...
*Intel·ligència corporal/kinestèsica: Els que la utilitzen tenen la capacitat d'utilitzar el seu cos per resoldre problemes o realitzar activitats. Dins el grup d'intel·ligència corporal hi trobem els esportistes, els cirurgians i els ballarins. Aquesta intel·ligència es manifesta des que som petits.
*Intel·ligència emocional: Capacitat humana per resoldre problemes relacionats amb les emocions o sentiments. És la manera d'interpretar els sentiments i les emocions, i prendre decisions respecte a elles. Crec que aquesta intel·ligència, apart de la psicologia, no se centra en cap feina concreta, ja que s'hauria d'aplicar a totes les feines per tal de fomentar un bon ambient laboral i el treball en equip, sobretot a les empreses.
*Intel·ligència intrapersonal: Ens permet formar una imatge precisa de nosaltres mateixos, ens permet poder entendre les nostres necessitats i característiques, així com també les nostres qualitats i els nostres defectes. Aquesta intel·ligència és funcional per a qualsevol àmbit de la nostra vida.
*Intel·ligència interpersonal: Ens permet entendre als altres. Està basada en la capacitat de manejar les relacions humanes i l'empatía, així com reconèixer les motivacions, les raons i les emocions que els fan moure. És un tipus d'intel·ligència indispensable per a un líder, però personalment també penso que és funcional a totes les feines i a fóra d'aquestes.
*Intel·ligència naturalista: Aquest tipus d'intel·ligència s'utilitza per observar i estudiar la natura. Els biòlegs són els que més l'han desenvolupat.
Després de trobar aquesta informació, em plantejo diverses preguntes: Tothom té un tipus d'intel·ligència en concret? El nostre tipus d'intel·ligència és innata? Com a adults, podem adquirir nous tipus d'intel·ligència?
Personalment, penso que cada persona pot tenir diferents tipus d'intel·ligència. Jo, de fet, no me n'identifico amb cap en concret, sinó que, depèn del moment, n'utilitzo l'una o l'altra. (val a dir que la matemàtica no la podria utilitzar ni que vulgués ¬¬). Crec també que, de manera innata, tindrem més facilitat per utilitzar una intel·ligència o una altra, però penso que l'estimulació i l'ambient exterior juga també un paper molt important en el desenvolupament d'aquesta, de manera que la pot fer desenvolupar o, pel contrari, estancar.
*I a vosaltres, quines intel·ligències us identifiquen?
miércoles, 13 de enero de 2010
El test de Rorschach
El test de Rorschach és una tècnica i mèdote de projecció depsicodiagnòstic creat per Hermann Rorschach (1884-1922). Es va publicar per primera vegada el 1921 i va aconseguir una gran difusió no només entre la comunitat psicoanàlitaca, sinó entre tota la comunitat en general.
El test de Rorschach consta de 10 làmines formades per taques de tinta (negra i policromàtiques) sobre un fons blanc. Aquestes taques presenten una morfologia que no segueix cap estructura o cap forma concreta. Les làmines són presentades de manera successiva a un pacient i se li pregunta què hi veu o què li suggereix cada taca, així com també en quina part de la taca ho ha vist i com es manifesta (samblant al joc de dir a què ens recorden els núvols)
L'anàlisi del test està basat en les respostes que dóna el pacient.
Alguns dels criteris que s'utilitzen per evaluar les respostes són:
1) EL TEMPS DE LATÈNCIA (temps que tarda el pacient a donar la primera resposta de cada làmines)
2) POSICIÓ (Com ho veu respecte la posició de la làmina: posició estàrdar, 90 graus o 180 graus de rotació)
3) LOCALITZACIÓ (On hi veu: a tota la taca, en un detall, en un espai el blanc,...)
4) FORMA (Com és la qualitat d'allò percebut: detallada, ben definida,...)
5) MOVIMENT (Si allò percebut sembla estar en moviment o és mogut per alguna força)
6) COLOR (Es refereix al color d'allò percebut. Si amb color justifica profunditat, perspectiva, sombres, textures,...)
7) CATEGORIA (Què és allò que veu: una forma humana, un animal, un objecte,...) Hi ha categories que es consideren apart com epr exemple els paisatges o les respostes de caràcter sexual.
Les controvèrsies d'aquest mètode són vàries: en primer lloc, aquesta tècnica s'utilitzava incorrectament, ja que va ser molt utilitzat per psicòlegs sense una òptima preparació. A més a més, cal dir que aquest mètode no està comprobat científicament ja que no té rigor científic: en un 75% dels casos els subjectes entrevistats veuen coses totalment diferents.
A continuació, les 10 làmines amb les seves interpretacions més comunes:
LÀMINA 1 (ratpenat, papallona, arna)

LÀMINA 2 (dos persones)

LÀMINA 3 (dos persones)

LÀMINA 4 (pell d'animal, animal gran)

LÀMINA 5 (ratpenat, papallona, arna)

LÀMINA 6 (animal amagat, pell, catifa)


El test de Rorschach consta de 10 làmines formades per taques de tinta (negra i policromàtiques) sobre un fons blanc. Aquestes taques presenten una morfologia que no segueix cap estructura o cap forma concreta. Les làmines són presentades de manera successiva a un pacient i se li pregunta què hi veu o què li suggereix cada taca, així com també en quina part de la taca ho ha vist i com es manifesta (samblant al joc de dir a què ens recorden els núvols)
L'anàlisi del test està basat en les respostes que dóna el pacient.
Alguns dels criteris que s'utilitzen per evaluar les respostes són:
1) EL TEMPS DE LATÈNCIA (temps que tarda el pacient a donar la primera resposta de cada làmines)
2) POSICIÓ (Com ho veu respecte la posició de la làmina: posició estàrdar, 90 graus o 180 graus de rotació)
3) LOCALITZACIÓ (On hi veu: a tota la taca, en un detall, en un espai el blanc,...)
4) FORMA (Com és la qualitat d'allò percebut: detallada, ben definida,...)
5) MOVIMENT (Si allò percebut sembla estar en moviment o és mogut per alguna força)
6) COLOR (Es refereix al color d'allò percebut. Si amb color justifica profunditat, perspectiva, sombres, textures,...)
7) CATEGORIA (Què és allò que veu: una forma humana, un animal, un objecte,...) Hi ha categories que es consideren apart com epr exemple els paisatges o les respostes de caràcter sexual.
Les controvèrsies d'aquest mètode són vàries: en primer lloc, aquesta tècnica s'utilitzava incorrectament, ja que va ser molt utilitzat per psicòlegs sense una òptima preparació. A més a més, cal dir que aquest mètode no està comprobat científicament ja que no té rigor científic: en un 75% dels casos els subjectes entrevistats veuen coses totalment diferents.
A continuació, les 10 làmines amb les seves interpretacions més comunes:
LÀMINA 1 (ratpenat, papallona, arna)

LÀMINA 2 (dos persones)

LÀMINA 3 (dos persones)

LÀMINA 4 (pell d'animal, animal gran)

LÀMINA 5 (ratpenat, papallona, arna)

LÀMINA 6 (animal amagat, pell, catifa)

LÀMINA 8 (part rosa: animal)
LÀMINA 9 (part taronja: persona)
LÀMINA 10 (part blava: cranc, llagosta, aranya)

martes, 24 de noviembre de 2009
La ira i la tristesa*
LA TRISTEZA Y LA FURIA
En un reino encantado donde los hombres nunca pueden llegar, o quizás donde los hombres transitan eternamente sin darse cuenta...
En un reino mágico, donde las cosas no tangibles, se vuelven concretas.
Había una vez... un estanque maravilloso.
Era una laguna de agua cristalina y pura donde nadaban peces de todos los colores existentes y donde todas las tonalidades del verde se reflejaban permanentemente...
Hasta ese estanque mágico y transparente se acercaron a bañarse haciéndose mutua compañía, la tristeza y la furia.
Las dos se quitaron sus vestimentas y desnudas las dos entraron al estanque.
La furia, apurada (como siempre esta la furia), urgida -sin saber por qué- se baño rápidamente y más rápidamente aún, salió del agua...
Pero la furia es ciega, o por lo menos no distingue claramente la realidad, así que, desnuda y apurada, se puso, al salir, la primera ropa que encontró...
Y sucedió que esa ropa no era la suya, sino la de la tristeza...
Y así vestida de tristeza, la furia se fue.
Muy calma, y muy serena, dispuesta como siempre a quedarse en el lugar donde está, la tristeza terminó su baño y sin ningún apuro (o mejor dicho, sin conciencia del paso del tiempo), con pereza y lentamente, salió del estanque.
En la orilla se encontró con que su ropa ya no estaba.
Como todos sabemos, si hay algo que a la tristeza no le gusta es quedar al desnudo, así que se puso la única ropa que había junto al estanque, la ropa de la furia.
Cuentan que desde entonces, muchas veces uno se encuentra con la furia, ciega, cruel, terrible y enfadada, pero si nos damos el tiempo de mirar bien, encontramos que esta furia que vemos es sólo un disfraz, y que detrás del disfraz de la furia, en realidad... está escondida la tristeza.
*Cuentos para pensar, Jorge Bucay
En un reino encantado donde los hombres nunca pueden llegar, o quizás donde los hombres transitan eternamente sin darse cuenta...
En un reino mágico, donde las cosas no tangibles, se vuelven concretas.
Había una vez... un estanque maravilloso.
Era una laguna de agua cristalina y pura donde nadaban peces de todos los colores existentes y donde todas las tonalidades del verde se reflejaban permanentemente...
Hasta ese estanque mágico y transparente se acercaron a bañarse haciéndose mutua compañía, la tristeza y la furia.
Las dos se quitaron sus vestimentas y desnudas las dos entraron al estanque.
La furia, apurada (como siempre esta la furia), urgida -sin saber por qué- se baño rápidamente y más rápidamente aún, salió del agua...
Pero la furia es ciega, o por lo menos no distingue claramente la realidad, así que, desnuda y apurada, se puso, al salir, la primera ropa que encontró...
Y sucedió que esa ropa no era la suya, sino la de la tristeza...
Y así vestida de tristeza, la furia se fue.
Muy calma, y muy serena, dispuesta como siempre a quedarse en el lugar donde está, la tristeza terminó su baño y sin ningún apuro (o mejor dicho, sin conciencia del paso del tiempo), con pereza y lentamente, salió del estanque.
En la orilla se encontró con que su ropa ya no estaba.
Como todos sabemos, si hay algo que a la tristeza no le gusta es quedar al desnudo, así que se puso la única ropa que había junto al estanque, la ropa de la furia.
Cuentan que desde entonces, muchas veces uno se encuentra con la furia, ciega, cruel, terrible y enfadada, pero si nos damos el tiempo de mirar bien, encontramos que esta furia que vemos es sólo un disfraz, y que detrás del disfraz de la furia, en realidad... está escondida la tristeza.
*Cuentos para pensar, Jorge Bucay
miércoles, 28 de octubre de 2009
*complexes estranys
Si l'anterior entrada parlava sobre fòbies estranyes, aquesta parla sobre complexes estranys.
Un complexe és un sentiment molt profund, que s'escapa de la consciència. Normalment tenen la seva arrel en el passat, sobretot durant l'infantesa. Tal i com vam veure a classe de fonaments, Freud i el seu psicoanàlisis es van dedicar a arribar fins al subconcient de les persones per tractar aquests complexes. Alguns complexes són bastant corrents, d'altres però, tenen la particularitat de portar noms de personatges històrics, bíblics o mitològics. En veiem alguns:
- Complexe d' Agar y Sara: tendència masculina a classificar les dones en dos grups: les bones, pures i intocables, semblants a la mare; y les dolentes, que serveixen per la satisfacció sexual però no sòn dignes d'amor.
- Complexe d' Antígona: Fixació excessiva en la figura de la mare i incapacitat d'acceptar les lleis de la vida i de l'amor.
- Complexe d'Aristòtil: El fill es rebel·la contra el pare, l'alumne contra el profesor.
- Complexe de Dafe: Por dels joves cap a la sexualitat "angoixa de penetració"
- Complexe de Judas: Ànims de traïció impulsats per el ressentiment. No suporten que hi hagi algú superior a ells.
- Complexe de Münchausen: S'expliquen històries inventades i extraordinàries on el narrador és el personatge protagonista, per tal de sentir-se superior.
- Complexe d'Empédocles: Es tenen unes tendéncies suicides per tal de semblar un "heroï" davant els altres i augmentar la pròpia autoestima.
Una de les conclusions a les que podem arribar a partir d'aquests pocs exemples de complexes és que la majoria estan relacionats amb l'inferioritat, ambs els pares, i amb el sexe-amor.
Jo no sé si tot això és veritat, si Freud tenia raó se suposa que tot això pot estar perfectament en el nostre subconcient...Si és així, si durant la nostra infantesa hi va haver una etapa concreta que no vam superar és problable que tinguem amagats pensaments com aquests...i no sé què és capaç d'amagar el nostre subconcient però a mi aquests complexes que involucren els pares en temes d'amor i sexe em semblen molt delicats de tractar....em sembla molt fort, vaja!
Tot i així, reafirmo la conclusió a la que vaig arribar en la meva primera entrada del blog: els nostres pares juguen un paper clau en les nostres vides i, pel que veig, en el nostre equilibri psicològic!
Deixo links:
http://www.apocatastasis.com/diccionario-complejos.php
http://en.wikipedia.org/wiki/Oedipus_complex
http://www.psicoactiva.com/info/complejos.htm
Un complexe és un sentiment molt profund, que s'escapa de la consciència. Normalment tenen la seva arrel en el passat, sobretot durant l'infantesa. Tal i com vam veure a classe de fonaments, Freud i el seu psicoanàlisis es van dedicar a arribar fins al subconcient de les persones per tractar aquests complexes. Alguns complexes són bastant corrents, d'altres però, tenen la particularitat de portar noms de personatges històrics, bíblics o mitològics. En veiem alguns:
- Complexe d' Agar y Sara: tendència masculina a classificar les dones en dos grups: les bones, pures i intocables, semblants a la mare; y les dolentes, que serveixen per la satisfacció sexual però no sòn dignes d'amor.
- Complexe d' Antígona: Fixació excessiva en la figura de la mare i incapacitat d'acceptar les lleis de la vida i de l'amor.
- Complexe d'Aristòtil: El fill es rebel·la contra el pare, l'alumne contra el profesor.
- Complexe de Dafe: Por dels joves cap a la sexualitat "angoixa de penetració"
- Complexe de Judas: Ànims de traïció impulsats per el ressentiment. No suporten que hi hagi algú superior a ells.
- Complexe de Münchausen: S'expliquen històries inventades i extraordinàries on el narrador és el personatge protagonista, per tal de sentir-se superior.
- Complexe d'Empédocles: Es tenen unes tendéncies suicides per tal de semblar un "heroï" davant els altres i augmentar la pròpia autoestima.
Una de les conclusions a les que podem arribar a partir d'aquests pocs exemples de complexes és que la majoria estan relacionats amb l'inferioritat, ambs els pares, i amb el sexe-amor.
Jo no sé si tot això és veritat, si Freud tenia raó se suposa que tot això pot estar perfectament en el nostre subconcient...Si és així, si durant la nostra infantesa hi va haver una etapa concreta que no vam superar és problable que tinguem amagats pensaments com aquests...i no sé què és capaç d'amagar el nostre subconcient però a mi aquests complexes que involucren els pares en temes d'amor i sexe em semblen molt delicats de tractar....em sembla molt fort, vaja!
Tot i així, reafirmo la conclusió a la que vaig arribar en la meva primera entrada del blog: els nostres pares juguen un paper clau en les nostres vides i, pel que veig, en el nostre equilibri psicològic!
Deixo links:
http://www.apocatastasis.com/diccionario-complejos.php
http://en.wikipedia.org/wiki/Oedipus_complex
http://www.psicoactiva.com/info/complejos.htm
Suscribirse a:
Entradas (Atom)